Si deseas hacerme algún comentario, propuesta, sugerencia, o simplemente quieres cruzar unas palabras conmigo, no dudes en escribirme a elfinaldetodoslosinviernos@live.com

Redes Sociales

sábado, 9 de noviembre de 2013

Premio

Hace unos días hacía una entrada con un relato que había presentado a un concurso. Bien, aunque sea con retraso, os comunico que he ganado el IV Concurso de Relatos de Terror y Fantasía organizado por la Biblioteca de Encamp (Andorra).
La verdad es que me ha hecho una ilusión tremenda, y me da ánimos para afrontar mi nueva novela (ya os iré informando). Lo único que lamento es no haber recogido el premio en persona.
Dicho esto, os dejo con el relato original, en catalán, y, pinchando aquí, con la versión en castellano.

Els llops guarden el meu secret


Escolteu el vent portar la funesta cançó dels oblidats, doncs entre ells s’eleva el fum que indica la presència de la tragèdia, la llavor que creix arrelada a la terra sense nom ni passat, on els laments esculpeixen a la pedra gris les llàgrimes que encara plora la lluna, que es troba penjada de la forca allà a les altures, balancejant-se entre els estels de la freda nit d’hivern, la mateixa que va ésser testimoni impotent de l´hora més obscura de les fades i els follets, ja que ells varen fugir per sempre de les seves llars, abandonant així el folklore i la màgia, que va ésser devorada per la insaciable realitat de la sang.
Però jo no puc prestar atenció com ho feu vosaltres, doncs camino immers en la boira, buscant les seves petjades, el seu alè, la seva presència, lluitant contra els elements i les veus de la nit, regne etern de mussols i misteris.
Avanço perdut sota la pàl·lida selva, on el blanc i el negre colpegen la meva cordura i desperten l’ansietat. Vull recordar, aixecar la veu de l’inconscient perquè em guiï, doncs els records ballen descompassats, perdent el ritme entre els esquinçalls que forma la neula al meu voltant.
Un camí obre la boca mostrant els claus. Dubto, però no puc aturar-me, el destí m’obliga a continuar, a girar, a mirar i observar tot allò que viu i mor en aquest bosc. Tot aquí pot conduir-me a ella, no he de perdre la calma i escoltar, prestar atenció al vol de l’òliba, al sigil de la musaranya i a la mirada dels llops, perquè ells guarden silenci, amb els ullals flagel·lant la meva desesperació. Una altra vegada.
La neu m’envolta, però els meus passos són ferms i decidits. Tinc la sensació de portar hores buscant-la, donant voltes sense sentit entre els arbres de retorçades branques, on les pannes de glaç parodien amb crueltat les frondoses copes que vesteix la primavera. No recordo bé aquest temps de caliu i pluja; hi ha records que no arriben amb claredat.
La seva dolçor es reflectia en el seu somriure, com un raig de sol etern devastant la solitud d’aquells que la miraven. I aquell dia era jo.
Els seus ulls blaus contemplaven l’alegria del riu, alliberat de la presó de l’hivern, saludant al vespre que bressolava el desglaç. El sol gronxat a la seva rossa melena s’acomiadava de nosaltres, mentre ens agafàvem de la mà per salvar els obstacles que eren els matolls i les pedres.
Rèiem, parlàvem, mentre la mirava fascinat, incapaç de reprimir la felicitat d’aquell moment. Era l’amor de la meva vida.
Tot i així, el lament llunyà que ara em pertorba exigeix que m’esforci més, que no desisteixi en aquesta cerca que amenaça amb esfondrar el meu valor. La por sempre està a l’aguait, arraulida, amagada darrere dels cúmuls de neu o rere la veu del gèlid vent que em recorda el lent pas de les hores.
És de nit però veig amb claredat el meu voltant. El camí es bifurca, la boira em guia, cridant-me amb un murmuri que transporta el meu nom i el meu passat. Un corb gris destaca entre l’enramat, glaçat. Em mira en silenci, acusant-me, odiant-me, ansiós per picotejar els meus ulls que tant mal varen veure on no n’hi havia.
Ella caminava davant, rient, llençant-me petites boles de neu que jo deixava impactar en el meu cos, feliç, bevent el nèctar d’aquell moment de goig. Era la nena més bonica que ningú hagués vist mai; era una deessa encarnada, només per a mi.
Però el sol també provoca ombres, i aquella s’allargava fins als meus peus, obstinada a estrènyer en un puny tot l’amor que sentia, cada batec del meu cor. Era filla de l’engany, de la luxúria i de la rancúnia, així que eren les meves, mans lliures de pecat, les que devien atorgar-li el perdó.
No sé on pot haver anat. Tinc la sensació que aquestes empremtes que trepitjo es riuen de mi. Cal que mantingui la calma, doncs el monstre vol despertar de nou, i les seves dents vermelles em produeixen paüra. Vaig contemplar els seus ulls una vegada, i des de llavors el sol s’oculta darrere la boira.
Els arbres marcits em senyalen amb artrítiques branques un punt exacte més enllà del mantell de neu que ens empresona. Hi ha una clariana més endavant, on la vegetació blanca fuig de la somorta llum de la lluna, un lloc que observen les muntanyes amb horror, en record de la sang vessada, del plor desesperat; de la caiguda d’un estel al més fred i obscur abisme.
Perquè aquell vespre devia deixar d’estimar-la.
Passejàvem un al costat de l’altre, agafats de la mà, seguint un serpentí camí on la neu es retirava al nostre pas. Els animalons ens observaven des dels seus amagatalls, curiosos i murmurant, expectants davant dels estranys.
El sol no volia anar a dormir, però la lluna li va xiuxiuejar alguna cosa a l’oïda i finalment ens va deixar sols, sota un mantell estelat que s’expandia més enllà del cel conegut.
Va ser llavors, en aquella penombra, quan l’acer va estimar la meva filla.
Ella suplicava, cridava, plorava, sempre conscient del dolor, submergida en el més profund terror que les seves pupil·les tatuaven en les meves.
La meva voluntat s’aferrava a aquell punyal que bevia la sang calenta amb una set desmesurada. No era un càstig, li vaig dir amb tot el meu amor, ja que li mostrava el camí a un lloc millor, on la seva vida no feria l’honor de les famílies nobles, un lloc on el pecat era perdonat.
La sang era el preu, i a cada punyalada que embrutava el seu petit cos, em cobrava els dies de vergonya i impotència.
No ploris, li vaig dir quan els seus ulls em varen mirar per última vegada. El dolor que vaig sentir en mirar aquelles llàgrimes va cremar per complet el meu cor, i la bèstia, sadollada, va desaparèixer. Què havia fet? Em vaig preguntar contemplant el meu voltant, allà, sol com em trobava, sense llum que em guiés ni rialles que escoltar.
La sang s’havia refredat sobre la neu, i l´hivern es va tancar a sobre meu.
Alguna cosa es va moure, més enllà, amb passos ferms i decidits. Els llops que guarden els secrets d’aquell bosc arribaven buscant-me.
Vaig córrer, vaig caure i vaig tornar a aixecar-me, portat per la por en una frenètica cursa demanant perdó. Abandonant aquella clariana, la perdició em va atrapar sense pietat, irremeiablement, perdut entre l’enramat fantasmal, sentint la meva pell lacerada. Els llops seguien les meves empentes mantenint la distància, esgotant-me, degustant la meva desesperació, avantsala del gran festí de carn que els esperava.
Terror, ansietat i llàgrimes, tot allò agafat en un puny que es va afluixar quan les meves cames traïren la meva ment en un acte de purgació. Elles no em van perdonar, com tampoc les bèsties de la nit, que enfonsaren els seus ullals en el meu cos, gravant així en la meva ànima el meu pecat.
La lluna que contemplava el judici no va suportar el veredicte. Allà mateix va quedar suspesa, amb la soga de la nit a al voltant del seu coll, com una marioneta trencada en un teatre oblidat.
I jo segueixo somiant en localitzar el cos de la meva nena, cada nit des de llavors, perdut com em trobo entre la boira i els fantasmes que m’acusen i repudien. Busqui on busqui, miri on miri, només un efímer somriure infantil portat pel vent em fa mantenir l’esperança de trobar-la qualsevol dia per demanar-li perdó.
Mentrestant, la sang crema vermella, vaporosa, tintant la neula que em rodeja, que em reté en aquest pla, transformada en els barrots entre el quals les meves mans són incapaces d’aconseguir la llum que mai més veuré.
Fi

No hay comentarios:

Publicar un comentario